CatalanHungarianFrenchGreek
 
 
 
Déu m’estima més que no pas jo a mi mateix
 

isidorogarciaJo voldria fer-vos partícips de la meva missió i la meva vivència del carisma. Crec que li ho han demanat a aquella persona que té menys clar la missió i el carisma. Si us hagués de dir la veritat l’única cosa que tinc segur és que Déu m’estima més que no pas jo a mi mateix.

 

He tingut l’oportunitat de fer la meva lectura vocacional i el fet d’haver deixat la meva terra i la meva família sempre va estar perquè volia fer de la meva vida quelcom que valgués la pena. Han passat mitjancers per la meva vida i mitjançant tots ells, sempre he cregut trobar la resposta al meu dubte existencial permanent. Fa anys vaig deixar de preguntar-me per què vaig anar a parar als maristes i no a una altra institució. La veritat és que vaig trobar ocasions d’apuntar-me a algunes d’aquestes institucions, però vaig anar a parar als maristes.

 

Tinc claríssim que m’he consagrat al Senyor per a viure en comunitat i el camí recorregut fins ara té més satisfaccions que frustracions.

 

M’he sentit veritablement feliç entre els nens i els joves i els he estimat tal com sentia que ells m’estimaven a mi. He trobat en Maria un model tan humà i tan proper que he romàs dintre de la seva família i m’arriba a l’ànima anomenar-la Bona Mare.

 

M’identifico amb la vida de Maria a Natzaret, sempre amb el davantal posat i atenent a les necessitats del seu Fill.

 

Estimo els meus germans i els sento com de la meva família i sento la comunitat com casa meva. És on millor i més lliure m’hi trobo i si, temporalment, em trobessi sense nens és com si em faltés el més important.

 

Voldria explicar-vos més coses, però no seria més que afegir matisos a aquest quadre únic que vaig dibuixant i corregint en el decurs de la meva vida.

 

H. Isidoro García

 

 
Com convertir allò que em motiva en una veritable forma de vida ?
 

carolinevillordinLlegeixo « Màrtirs maristes » en aquest braçalet que porto al canell… i penso que ser marista no és pas fàcil. Es tracta d’una lluita espiritual… una de les més boniques que viurem a les nostres vides. La meva vocació de seguir les petjades de Marcel·lí va començar quan vaig arribar a l’escola Saint Laurent, de Lagny-sur-Marne.

 

Quan vaig llegir les condicions per a treballar-hi em vaig adonar que havia de realitzar el meu somni tot lligant la meva fe amb la meva professió. Des d’aleshores intento de seguir endavant en aquest caminar vocacional. La setmana missionera del CHANGE i les JMJ de Rio m’han facilitat el fer una re-lectura i el trobar respostes a qüestions pregones “Com convertir allò que em motiva en una veritable forma de vida ?  Com podria intentar el transformar-ho tot amb senzillesa i amb humilitat ? Malgrat els entrebancs que ens impedeixen, a voltes, de veure-hi clar, que ens fan dubtar o abandonar…”

 

Gràcies als diferents intercanvis, a la pregària (tant important per a mi), a conferències, he pogut trobar respostes : les 3 « S » (Silenci, Servei i « Sororitat »). Són importants per a mi perquè intento posar-les en pràctica a la feina cada dia amb els meus companys i amb els qui no m’hi faig pas gaire. Comprometre’s en les petjades de Marcel·lí vol dir viure cada dia amb l’esperança de marcar la diferència entre els qui ens envolten. Com fer-ho ? Amb bondat, amb el silenci del cor per poder acollir l’altre i acollir Déu ; amb el servei, el do gratuït i per la comunitat. SÍ ! És hora d’obrir-se, és hora d’ajudar-nos els uns al tres i avançar plegats. A través de petites coses, podrem canviar les coses i marcar la diferència en l’alegria i en l’esperança !

 

 Caroline Villordin (Lagny-sur-Marne)

 
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Següent > Final >>
Pàgina 7 de 13