CatalanHungarianFrenchGreek
 
 
 
Més a prop del Cel
 

aimm 16

Fa 27 anys que em vaig fer germà marista, i mai m’he penedit o m’ha passat pel cap que pogués fer una altra cosa que estar amb nens i joves, i ajudar als qui més ho necessiten. Donant classe, fent catequesi, gaudint de l’esport i la muntanya, a prop dels més desatesos, amb festes i pregàries… En fi, que aquesta “primera part” l’he disfrutada intensament com a germà marista. I ara sento que tot just he començat la segona part de la meva vida, a l’altra banda del món.

A Catalunya ja era missioner. Qui que m’estigui llegint, si és cristià i s’ho pren seriosament, tingui 18 o 81 anys, també ha de col·laborar en la Missió, allà on estigui. Era el meu lloc de missió, amb la comunitat i la família marista de Lleida, de Mataró, de Badalona…

I allà sempre, a classe i a la catequesi, a les convivències i als recessos, al cole i al carrer, he intentat transmetre als nens i joves aquesta important missió que tots, com a humans, tenim: la terra pot ser i l’hem de convertir en un lloc meravellós, la gent és bona i la vida és bella, la justícia i la pau per a tothom és mil vegades més important que els diners o el nostre benestar occidental… I parlava –fins a fer-me “cansino”- del Tercer Món, dels països i la gent que pateix, de la nostra responsabilitat respecte a tot el què passa a la Terra...

Doncs ja estava bé de parlar i fer “alguna coseta”. Ara em tocava fer una passa més gran, concretament de 10.000 km si parlem d’espai físic -molt més en el psicològic,. cultural, familiar…- i he arribat amb la meva motxilla a Tailàndia. No sé per quant temps, però tant de bo sigui capaç d’estar-m’hi molt i molt. Això del clima tropical, el menjar “spicy”, les comoditats mínimes, la llengua indesxifrable de moment, el shock cultural i tot allò ha tingut una mínima importància en aquests primers mesos, i espero que continuï així d’ara endavant. El que de veritat m’importa és la gent, els nens, especialment els pobres.  Ni tan sols poso en primer lloc el parlar de Jesucrist o treballar per estendre l’Església. En primer lloc està treballar pel Regne de Déu, que és justícia, pau, fraternitat universal, joia, Natura, festa… Després ja venen les altres coses.

Els maristes de Ad Gentes, germans i laics, estem anant allà on ningú hi vol anar en aquests països. Pot sonar pedant, però és ben bé així: els germans s’han presentat als bisbes de cada país i s’han ofert per anar allà on no hi vol anar ningú, pel que sigui.   Això vol dir que molts estan lluny dels carrers asfaltats, l’aire condicionat o la connexió d’Internet, i fins i tot pot ser que et passi un elefant pel costat de casa… però s’hi està més a prop del Cel!

G. Andrés Barrera

 
A casa som Maristes
 

aimm 15

Quan he d’explicar la meva relació amb els Maristes, la història esdevé llarga. Crec que els conec des de sempre. No, no és cap exageració. Quan tenia un any, el meu germà gran ja anava als Maristes de Girona. I això, jo ho havia percebut sempre així, era important. Després hi passà el segon germà i la germana i, abans de poder-hi anar jo, en Pau –el gran- ja era a Les Avellanes de novici. Això encara ho era més d’important! I essent-ne alumna, ell va professar. Així que ja veieu, els Maristes eren part de la meva família. Anar a casa seva, era com anar a casa d’una tieta que et mima, o dels avis. I que t’eduquen.

Tota la meva educació espiritual l’he apresa amb ells (sense deixar enrere les monges i la parròquia). I n’he fet bandera orgullosa de la seva mentalitat oberta i ecumènica. Tinc una amiga que sempre em diu que sóc kumbaià. “I a molta honra”, penso. Els Maristes m’ensenyaren a viure la meva fe amb alegria i, sobretot, sense hipocresies.

I quan més tard, em vaig convertir amb mare i professora de la meva escola, no em vaig haver d’esforçar gens per donar allò de què m’havien omplert: l’amor per als nens i joves.

L’entorn de l’escola s’ha preocupat perquè la meva fe madurés i pogués compartir-la. He participat en cursos de formació, trobades del carisma Marista, cap de setmana a Les Avellanes... i, des de fa dos anys, en el Grup de Vida Marista que tenim a l’escola.

Han anat passant els anys, i el món ens canvia. Els joves amb qui treballo no tenen els referents religiosos i espirituals amb què jo vaig ser educada. Tot sovint m’assalten els dubtes de si serveixen per a res els nostres esforços. I llavors, quan els núvols volen fer ombra, sorgeix una trucada, una visita, un missatge en el mòbil d’un antic alumne que et recorda per alguna cosa concreta. I els del costat em recorden: “dona de poca fe, aquesta és la teva missió”.

Carme Fornells

 
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Següent > Final >>
Pàgina 4 de 13