CatalanHungarianFrenchGreek
 
 
 
Notícies Assemblea
Caminar entre els joves
 

aimm 21 1

Agraïm els esdeveniments i trobades que han marcat les nostres vides. Els llocs o grups que ens han ajudat a créixer en la fe : Taizé , ND de l'Hermitage , moviments juvenils, Mariàpolis ... Algunes persones ens han interpel·lat: Jean Vanier, el germà Roger Schutz de Taizé, els nostres pares, el mossèn de parròquia... El descobriment de la Paraula de Déu ha estat un estimulant. És per això que avui, mantenim la nostra dosi diària d'optimisme per a ser "germà per als altres " ...

La reflexió dels diferents documents ens esperona a "caminar entre els joves", posant la nostra mirada en el Crist, que ens crida a la vida. Ens adonem que hem de dedicar temps a la formació personal per tal d’acompanyar-los com cal, que hem de treballar amb d’altres i no només en la nostra petita parcel·la, i que Maria és la nostra guia, la primera deixebla del Crist .

aimm 21 2Crides concretes que ens interpel·len aquí a Grècia :

Contactar i acompanyar els adolescents i els joves catòlics .

Fomentar una comunitat de vida, germans i laics junts, ja sigui a partir del Centre Social "Un Cor sense Fronteres ", ja sigui més enllà d’ell.

No fer res sols! En una Església catòlica minoritària, ens cal "treballant junts". Com ho va escriure el germà Alois de Taizé, al diari La Croix (8 de febrer de 2014): "no fer res sense l'altre ... però sí amb l'altre ... ".

Finalment, aclarir la nostra comprensió de la paraula "acompanyament" i, com a conseqüència, la nostra manera de treballar amb els joves i amb els laics .

En nom de la comunitat ... Gérard Cuinet

 
Parlar des del cor és la millor presència
 

aimm 20

“Carai, m’ha fet posar la pell de gallina...”, aquesta és la frase que vaig escoltar en una reunió de pares quan un membre de l’equip va presentar la Pastoral de l’escola. Com a nova directora, vaig poder sentir el goig a dintre i alguna cosa més que no puc explicar. Però estic convençuda que no van ser només les paraules, parlar des del cor és la millor presència, és la millor manera de compartir el carisma marista a tots aquells que són escola i formen la nostra família. Perquè sempre he cregut que la nostra espiritualitat és present en els nostres actes, en el nostre cor, en les nostres paraules i que encara va més enllà. És la flama que s’estén entre nosaltres i es fa present en els actes i en les paraules dels nostres nois i noies que estan a la recerca del sentit de la vida. Tenim ja un bon camí recorregut, el que un dia va iniciar Marcel·lí, però estar clar que com ell només es pot parlar des de la presència i ara, des de moltes parts del món s’inicia un nou camí, il·luminat per les flames, que ens fa estar més units que mai, germans, laics, educadors... despertant en nosaltres aquesta espiritualitat i aquest compromís amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Montserrat Torices, Directora de Maristes Champagnat de Badalona

 
Allò que a hom li agrada és l’ambient de família
 

aimm 19

Al mateix temps que li deia a algú que no el podríem pas acollir a la propera trobada de descans a casa nostra per manca de places disponibles, li vaig indicar, però, d’altres alternatives semblants a la nostra on poder anar ; però aquesta persona em va respondre : « És cert, aquestes cases, materialment parlant estan més ben equipades que la vostra, les habitacions són més confortables, però el que jo cerco és l’ambient de família. Els germans esmorzen amb nosaltres, podem parlar amb ells. Cadascú porta els seus plats i els seus coberts al rentavaixelles de la cuina… » La senzillesa, l’esperit de família, tant estimat per Marcel·lí traspua en la nostra manera d’acollir.

Acollim una desena d’estudiants, estrangers, la majoria i relacionats o no amb institucions maristes. Viure allunyat de la família, per a un jove és molt dur. Força vegades hem sentit aquestes paraules : « Aquesta casa és la meva segona família ». La família és el lloc on es comparteixen els neguits, és un lloc de relacions transparents, és el lloc on s’ajuda l’altre, on es viuen moments de gratuïtat plegats. Em sembla que Marcel·lí Champagnat estaria molt content de veure com els seus germans cerquen els mitjans més bons per a dur a terme aquest ideal : oferir un espai de família als joves que es troben allunyats de casa seva.

Germà Paul Bissardon

 
Som educadors maristes
 

aimm 18

"Feu l’ofici de l’àngel de la guarda, al costat dels nens que teniu encomanats" .
Sant Marcel·lí Champagnat

Marcel·lí va esdevenir mestre i company de ruta de la joventut analfabeta i sense cultura del seu temps . Per a aquests estudiants, va desenvolupar una pedagogia del cor i de la compassió: educació basada en la presència de Déu i l'amor a Jesús i María. Ell va crear la pedagogia de l'amor pel bé i del poder de l'oració .

El seu exemple és una font d'inspiració per a nosaltres els educadors maristes. Sí, som educadors. Això vol dir que som exploradors, artistes, guies, animadors. Hem de viure prop dels joves, confiar en ells, tot posant a prova la nostra paciència, donant-los un bon exemple, estimant-los a tots, a cadascun en particular, i en primer lloc el més difícil, el més dèbil, el més abandonat , aquell de qui ningú se’n ocupa.          

El principi bàsic de la pedagogia marista és ser exemple i estar present enmig dels infants i joves . Per tant, posem la nostra mirada una mica més enllà del dia a dia, per tal de comprendre millor les seves necessitats imperioses. Tractem de sacsejar el seu dinamisme i creativitat, per tal d’encoratjar-los a prendre decisions molt concretes .

Hem de ser, des del principi, els qui assenyalem el camí, ésser la brúixola del jovent per tal que no perdin l’orientació . És mitjançant l' educació cristiana que els joves aconseguiran el gust per l'estudi i l’interès per la vida. Serà llavors quan podran ser capaços de participar en la construcció d'una societat més justa, que té com a centre la persona i no el guany i el progrés material.

Mantinguem atresorades en el nostre cor, com un far en el nostre camí, les tres violetes: la humilitat, la senzillesa, la modèstia. Acudim a la Mare de Déu, el nostre model, perquè ens inspiri i sapiguem difondre les meravelles de la seva existència .

Que la Mare de Déu i Sant Marcel·lí Champagnat ens donin tota la força necessària i il·luminin el nostre cor. Ells són la garantia de la nostra missió entre els joves .

El camí s’obre davant nostre . Atrevim-nos a seguir-lo!

Anastasia Riga

Mestra a Chrysostomos Smyrnis, Lycée Léonin de Néa Smyrni

 
"Evangelitzadors entre els joves" El que jo espero !
 

20121026174727 00001Com tot educador marista, jo visc en un món que està cada vegada més deshumanitzat, que es torna més i més agressiu, que s’empobreix espiritualment i materialment, visc en un món competitiu que destrueix la dignitat de la persona "feta a imatge del seu Creador ".

Esdevé urgent que adoptem una actitud ètica, fent de contra-pes espiritual , si volem millorar el món en què vivim, tant per a nosaltres mateixos com per als infants, que són el nostre futur.

En aquest món tots tenim el nostre lloc i el nostre paper a exercir. Tots hem d'estar atents als que ens envolten, tenir els ulls oberts per veure les seves necessitats.

El nostre Fundador ens ha mostrat el camí: "Si Déu i Maria estan amb nosaltres, res hem de témer . "

Davant aquest futur incert, especialment els joves es poden sentir envaïts pel pessimisme, de vegades per l'odi i esdevenir cada vegada més agressius.

Les depressions morals i psicològics podem trobar el terreny abonat. Ens correspon llavors a nosaltres, maristes de Champagnat, de sortir al seu encontre, allà on són, donar-los la mà i acompanyar-los pels "nous camins".

Que aquells que participen a l’Assemblea Internacional, ens ajuden a descobrir nous camins, essent fidels a la " visió apostòlica i missionera de Champagnat ».

Nairobi ha de ser un nou punt de partida de la missió educativa marista.

Aquesta és l'única manera de ser " evangelitzadors entre els infants i joves d’avui en dia . "

 

Armandos Vitalis, Patissia - Atenes

 
L’acompanyament és un tret que ens diferencia
 

AIMM A 01

La paraula comunitat ens provoca moltes reflexions i sentiments. Convivim i passem al centre moltes hores... més que potser amb la pròpia família, compartint la mateixa aventura. Els petits gests són importants en la convivència en comunitat: es tradueixen en animar, acollir, acompanyar, facilitar les coses ... virtuts senzilles que han d’estar presents en la vida quotidiana.

La nostra comunitat ha de ser un referent, un lloc on trobar suport, consol... L’acompanyament és un tret que ens diferencia d’altres comunitats educatives. És un tret que ens caracteritza i ens enforteix. Llegides en clau d’equip directiu, les paraules de Marcel•lí ens són inspiradores: cal viure i no només predicar, reconèixer la bellesa i bondat dels altres i comptar amb tothom com elements que poden aportar i són importants, emmirallar-nos en l’exemple de Maria i procurar que el col•legi sigui un lloc on tothom es senti amb oportunitats de creixement.

L’espiritualitat i el carisma marista de vegades són difícils de definir, però tenim la sensació que dins del col•legi, i amb la nostra comunitat educativa, és quan vivim de veritat l’espiritualitat i l’experiència religiosa. És més fàcil transmetre-les des de “l’estar” i des de la presència propera. Tenim la sort de poder compartir amb freqüència moments de convivència amb les comunitats de germans de Sants i Les Corts que ens acullen amb pregàries i dinars plens de fraternitat. També les formacions i trobades a Alcalà, Madrid, Valladolid, l’Hermitage... en què hem participats els membres de l’Equip Directiu han estat moments enriquidors on hem compartit experiències i vivències.

Déu se’ns revela en els nostres companys, en els germans, en els alumnes, en les famílies: en la comunitat.

Maristes Sants-Les Corts, Equip Directiu

 
Més a prop del Cel
 

aimm 16

Fa 27 anys que em vaig fer germà marista, i mai m’he penedit o m’ha passat pel cap que pogués fer una altra cosa que estar amb nens i joves, i ajudar als qui més ho necessiten. Donant classe, fent catequesi, gaudint de l’esport i la muntanya, a prop dels més desatesos, amb festes i pregàries… En fi, que aquesta “primera part” l’he disfrutada intensament com a germà marista. I ara sento que tot just he començat la segona part de la meva vida, a l’altra banda del món.

A Catalunya ja era missioner. Qui que m’estigui llegint, si és cristià i s’ho pren seriosament, tingui 18 o 81 anys, també ha de col·laborar en la Missió, allà on estigui. Era el meu lloc de missió, amb la comunitat i la família marista de Lleida, de Mataró, de Badalona…

I allà sempre, a classe i a la catequesi, a les convivències i als recessos, al cole i al carrer, he intentat transmetre als nens i joves aquesta important missió que tots, com a humans, tenim: la terra pot ser i l’hem de convertir en un lloc meravellós, la gent és bona i la vida és bella, la justícia i la pau per a tothom és mil vegades més important que els diners o el nostre benestar occidental… I parlava –fins a fer-me “cansino”- del Tercer Món, dels països i la gent que pateix, de la nostra responsabilitat respecte a tot el què passa a la Terra...

Doncs ja estava bé de parlar i fer “alguna coseta”. Ara em tocava fer una passa més gran, concretament de 10.000 km si parlem d’espai físic -molt més en el psicològic,. cultural, familiar…- i he arribat amb la meva motxilla a Tailàndia. No sé per quant temps, però tant de bo sigui capaç d’estar-m’hi molt i molt. Això del clima tropical, el menjar “spicy”, les comoditats mínimes, la llengua indesxifrable de moment, el shock cultural i tot allò ha tingut una mínima importància en aquests primers mesos, i espero que continuï així d’ara endavant. El que de veritat m’importa és la gent, els nens, especialment els pobres.  Ni tan sols poso en primer lloc el parlar de Jesucrist o treballar per estendre l’Església. En primer lloc està treballar pel Regne de Déu, que és justícia, pau, fraternitat universal, joia, Natura, festa… Després ja venen les altres coses.

Els maristes de Ad Gentes, germans i laics, estem anant allà on ningú hi vol anar en aquests països. Pot sonar pedant, però és ben bé així: els germans s’han presentat als bisbes de cada país i s’han ofert per anar allà on no hi vol anar ningú, pel que sigui.   Això vol dir que molts estan lluny dels carrers asfaltats, l’aire condicionat o la connexió d’Internet, i fins i tot pot ser que et passi un elefant pel costat de casa… però s’hi està més a prop del Cel!

G. Andrés Barrera

 
A casa som Maristes
 

aimm 15

Quan he d’explicar la meva relació amb els Maristes, la història esdevé llarga. Crec que els conec des de sempre. No, no és cap exageració. Quan tenia un any, el meu germà gran ja anava als Maristes de Girona. I això, jo ho havia percebut sempre així, era important. Després hi passà el segon germà i la germana i, abans de poder-hi anar jo, en Pau –el gran- ja era a Les Avellanes de novici. Això encara ho era més d’important! I essent-ne alumna, ell va professar. Així que ja veieu, els Maristes eren part de la meva família. Anar a casa seva, era com anar a casa d’una tieta que et mima, o dels avis. I que t’eduquen.

Tota la meva educació espiritual l’he apresa amb ells (sense deixar enrere les monges i la parròquia). I n’he fet bandera orgullosa de la seva mentalitat oberta i ecumènica. Tinc una amiga que sempre em diu que sóc kumbaià. “I a molta honra”, penso. Els Maristes m’ensenyaren a viure la meva fe amb alegria i, sobretot, sense hipocresies.

I quan més tard, em vaig convertir amb mare i professora de la meva escola, no em vaig haver d’esforçar gens per donar allò de què m’havien omplert: l’amor per als nens i joves.

L’entorn de l’escola s’ha preocupat perquè la meva fe madurés i pogués compartir-la. He participat en cursos de formació, trobades del carisma Marista, cap de setmana a Les Avellanes... i, des de fa dos anys, en el Grup de Vida Marista que tenim a l’escola.

Han anat passant els anys, i el món ens canvia. Els joves amb qui treballo no tenen els referents religiosos i espirituals amb què jo vaig ser educada. Tot sovint m’assalten els dubtes de si serveixen per a res els nostres esforços. I llavors, quan els núvols volen fer ombra, sorgeix una trucada, una visita, un missatge en el mòbil d’un antic alumne que et recorda per alguna cosa concreta. I els del costat em recorden: “dona de poca fe, aquesta és la teva missió”.

Carme Fornells

 
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 Següent > Final >>
Pàgina 1 de 4