00 portada

Tot just fa cinc dies vaig arribar al Líban. Va ser el 3 de setembre. Avui, dia de la Nativitat de Maria, sec una estona per escriure algunes de les coses que m’han passat i que he viscut com una autèntica crida i, alhora, com un regal de Déu.

El germà Emili ens convidava a viure la celebració del bicentenari com «un nou començament» per a la nostra família marista i proposava aquests tres anys previs com l’ocasió per posar en relleu actituds fonamentals per a aquest nou començament: l’any Montagne, per renovar el nostre compromís amb els infants i joves més necessitats; l’any Fourvière, per créixer en la fraternitat i la comunió; i l’any La Valla, per aprofundir i viure de manera més encarnada la nostra espiritualitat.

Personalment m’he sentit molt interpel·lat per aquest itinerari i he viscut l’any Montagne d’una manera intensa. Han ressonat en mi les paraules del Papa Francesc que ens conviden a sortir de la pròpia comoditat i a atrevir-nos a arribar a totes les perifèries. El lema de Pasqua 2015 «Amb Crist cap a les perifèries» em va arribar de manera especial... Pregava i sentia aquesta crida per a mi i per a la comunitat. Volia que la resposta de l’any Montagne fos més concreta i va ser tot just després quan algú de l’administració em va dir: «Hi ha un jove de divuit anys amb moltes dificultats. No sabem qui pot acollir-lo i acompanyar-lo i hem pensat en tu... Entendrem que puguis dir que no, evidentment, perquè és un cas especial...». La comunitat de germans el vam acollir durant dos mesos i mig... i avui el jove somriu i fa vida normal. Em deia: «¿Por qué me acogisteis, con los informes que tengo?». «Porque no los hemos leído», li vaig respondre. I continua: «Esto es lo que yo necesitaba, alguien que me acogiera y que creyera en mí». Va ser un dels nostres Montagne del nostre temps pasqual.

El mateix matí de Pasqua volia llegir un missatge que em remogués per dintre, que fos conseqüent amb el lema «Amb Crist cap a les perifèries». Potser havien penjat el missatge de les Avellanes? I va ser la carta del Projecte Fratelli la que va arribar a la pantalla de l’ordinador. La vaig llegir. Quina iniciativa més agosarada, la dels nostres superiors generals dels Germans de La Salle i dels Germans Maristes!: «Crear en llocs de frontera uns altres espais on puguem desenvolupar la lògica evangèlica del do de la fraternitat, de l’acollida de la diversitat i de l’amor mutu... donar una resposta ràpida a infants i joves desplaçats, refugiats en altres països a causa de la guerra i en situació de risc... començar creant un espai al Líban...». En cap moment vaig pensar que jo podria implicar-me en aquest projecte però en mi suscitava una gran alegria i un orgull familiar per l’audàcia que suposava i en vaig fer difusió.

I uns dies després arriba la carta del germà Emili «Montagne: la dansa de la missió». Quina manera, aquest Emili, de tocar el cor dels maristes convidant-nos a ser còmplices de l’Esperit, a ser maristes en sortida, a ser una presència evangelitzadora entre nens i joves en situació de vulnerabilitat, a fer camí cap a un nou començament sent místics i profetes... I la pregunta ¿Què faries si no tinguessis por?

No vaig tenir temps de fer-me aquesta pregunta perquè el germà Emili em va convidar dos dies després a integrar-me en el Projecte Fratelli i des del fons del cor va brollar de seguida el sí. Les formalitats i el diàleg amb la meva família em van ocupar uns dies però el Sí de la meva primera professió, més encara, el sí del meu dia a dia es va eixamplar. Va ser un sí de pau, sense gaires preguntes, sense interrogar-me per les meves qualitats o dificultats personals ni per l’edat... Dono gràcies a la meva família i a les persones que m’han fet costat des del primer moment.

Les dificultats me les vaig trobant ara amb tot per somiar i per fer. Som a Beirut des de principis de setembre un jove germà de La Salle, que es diu Andrés, i jo mateix. Tractem de ser això, simplement germans en camí i en recerca per apropar-nos i viure amb els infants i joves refugiats sirians, iraquians, armenis, palestins... Hem sintonitzat i on no arriben encara els plans i les pedres arriba la confiança, la pregària i el suport fratern. Les comunitats d’aquí ens acullen i ens acompanyen en les primeres passes però el camí l’hem de fer nosaltres amb altres persones que ens faran costat. Els infants i joves i les seves famílies, o potser sense família, són aquí: més d’un milió i mig de refugiats en un país petit que no arriba als cinc milions d’habitants... i coincidint aquests dies amb l’èxode de molts refugiats cap a Europa, trucant a les nostres portes. Segur que sereu generosos i creatius.

Déu sabrà què vol de cada un de nosaltres i mai no entendrem per què passen aquestes coses. Tinc clar, però, que Déu em vol enmig dels germans més vulnerables. Avui m’ha portat aquí al Líban i ho visc com un nou començament en molts sentits: país, idioma, cultura, intercongregacionalitat... Tot un desafiament i una riquesa. Però l’autèntic nou començament l’entenc com un estar més obert a Déu, per ser més instrument del seu amor, per ser un autèntic germà compromès amb la justícia.

Amb tota humilitat us ho dic, sense cites gaire textuals... des de la meva experiència vital. Maristes laics i germans, obrim-nos a l’acció de Déu, fent tots un camí allà on Déu ens vulgui que signifiqui un nou començament. Gràcies, Jesús, per caminar amb tu en aquest moment de la vida.

G. Miquel Cubeles

8 de setembre de 2015